1. ¿Què són els coronavirus?

Els coronavirus són una família de virus que contenen com a material genètic una molècula d'àcid ribonucleic (ARN) recoberta per proteïnes i per sobre tenen un embolcall format per una membrana de la què surten altres proteïnes que formen les espines. Aquestes, li donen al virus la forma de corona característica de la qual prové el nom.
Els virus no són cèl·lules, sinó que necessiten les cèl·lules que infecten per poder multiplicar-se, aprofitant els components que en condicions normals la cèl·lula utilitzaria per funcionar i dividir-se ella mateixa. Per això, els antibiòtics que s'utilitzen per tractar les infeccions per bacteris –que sí són cèl·lules- no són útils per tractar les infeccions per coronavirus ni per altres tipus de virus.
El fet que la informació genètica del coronavirus resideixi en una molècula d'ARN i no d'àcid desoxiribonucleic o ADN (com passa en els organismes constituïts per cèl·lules) és molt important en termes epidemiològics. En efecte, quan una molècula d'ARN es replica hi ha més tendència a què es cometin errors que quan es replica l'ADN.
En termes genètics, error vol dir mutació, i una mutació significa la possibilitat d'evolucionar. Per tant, els coronavirus evolucionen amb més rapidesa de la que ho fan altres virus que tenen ADN com a material genètic o de la que ho fan els organismes constituïts per cèl·lules. Però si baixem al detall, els que muten i evolucionen són els gens, i entre aquests s'hi troba el que codifica la proteïna que forma les espines del virus.
Aquesta proteïna, anomenada proteïna S, és la que el coronavirus utilitza per reconèixer en primera instància les molècules de la superfície de la cèl·lula a la qual infectarà, i aquesta capacitat de reconeixement és la que marcarà a cada espècie de coronavirus el tipus de cèl·lula que podrà infectar i de quina espècie animal serà. Si l'espina S muta, a vegades s'obre la possibilitat que el coronavirus mutat pugui infectar una espècie animal nova, el que en termes simples diem 'saltar la barrera d'espècie'.
Això és el que ha succeït en el cas de la Covid-19. Per cert, aquest darrer és el nom de la malaltia, i al coronavirus causant li diem SARS-CoV-1. Doncs bé, la majoria de coronavirus coneguts són espècies que originalment infecten els muricecs, algunes de les quals han trencat aquesta barrera d'espècie.
A dia d'avui es coneixen set espècies de coronavirus que infecten als humans. Quatre d'elles causen infeccions respiratòries suaus, essent responsables d'entre el 20 i el 30% dels refredats comuns. Un altre va causar les epidèmies de la malaltia respiratòria aguda coneguda com a SARS, dels anys 2002 i 2003, havent acumulat mutacions que li van permetre passar dels muricecs a la civeta i d'aquesta als humans, per desaparèixer després del 2003.
Un altre coronavirus va produir l'epidèmia aguda de MARS –una altra infecció respiratòria greu- de l'any 2012 a l'Orient Mitjà, havent passat dels muricecs al dromedari i d'aquí als humans. El setè coronavirus d'humans és el SARS-CoV-2, i el seu historial evolutiu encara s'està investigant.
TITULARS:
Els coronavirus tenen una estructura més simple que la de les cèl·lules a les qual envaeixen per multiplicar-se, però precisament aquesta singularitat fa que els antibiòtics que utilitzem per combatre infeccions per organismes cel·lulars com els bacteris no siguin útils contra els coronavirus.
Que un coronavirus concret com el SARS-CoV-2 causant del Covid-19 tingui o no tingui èxit com a resident habitual en l'espècie humana dependrà de la seva capacitat per no produir estralls quan infecti les persones, però també de l'eficàcia i durada de la resposta immune en les persones infectades.
Els coronavirus no són uns nouvinguts en l'espècie humana, sinó que la seva capacitat per mutar els ha permès repetides vegades saltar d'altres espècies animals als humans.





2. La COVID-19, una turmenta (de citocines) "perfecta"

Quan un agent patogen infecta una persona, el seu sistema immune respon d'una manera coordinada i en la mesura necessària per eliminar-lo. Però, què passa quan això no és així? Quan la resposta és desmesurada i es perd la coordinació en el sistema, aleshores "el remei és pitjor que la malaltia". Segons sembla, això és el que està passant en la infecció per la COVID-19, i que l'alta mortalitat associada amb la malaltia esdevé fruit d'una resposta desmesurada del sistema immune, el que alguns autors anomenen "síndrome de turmenta de citocines".
Recapitulem una mica i anem a l'inici de la infecció. El virus de la COVID-19, tècnicament anomenat SARS-CoV-2, quan infecta una cèl·lula de la cavitat nasal d'un hoste es multiplica. Les partícules virals alliberades infecten noves cèl·lules, que alliberen noves partícules creant un circuit de creixement exponencial del virus. Durant aquest procés, el sistema immune de l'hoste ha estat actuant, ja, des de les primeres fases de la infecció. Un grup especialitzat de cèl·lules han capturat partícules virals, les han fragmentat i part dels seus components els han incorporat en les seves pròpies membranes. Són les anomenades cèl·lules presentadores d'antígens o APC (de l'anglès Antigen Presenting Cells). Tal i com el seu nom indica, les APC tenen com a funció presentar els diferents components de l'agent patogen a un grup especialitzat de cèl·lules de defensa, els Limfòcits T, perquè aquests iniciïn la resposta immune adaptativa. Per desencadenar aquesta resposta, els Limfòcits T, estimulats per les APC, alliberen unes molècules anomenades citocines, que actuen com a missatgers estimulant altres cèl·lules del sistema immune i desencadenant una resposta global contra la infecció.
La regulació adequada d'aquesta resposta és fonamental per garantir una reacció efectiva i equilibrada contra el virus. Un excés en la resposta pot desencadenar un procés inflamatori, caracteritzat per un descontrol en la producció de citocines, amb greus efectes col·laterals que poden donar lloc a un col·lapse del sistema biològic del pacient.
La gran majoria dels pacients afectats per la COVID-19 responen adequadament i controlen de manera efectiva la infecció, molts d'ells de manera asimptomàtica o amb lleugeres manifestacions clíniques. En un altre grup la resposta immune en les primeres fases de la infecció no és efectiva i requereixen seguiment hospitalari per superar la malaltia. Entre aquests, un petit grup de pacients, la resposta immunitària no és efectiva i el virus es propaga massivament afectant diferents teixits i òrgans. Les cèl·lules danyades pel virus indueixen la producció de més citocines, desencadenant-se un procés hiperinflamatori. Si aquesta híperinflamació no és corregida farmacològicament, el sistema biològic del pacient col·lapsa i es produeix l'òbit.
La majoria dels pacients amb una progressió severa de la infecció presenten insuficiència respiratòria o síndrome del destret respiratori agut (ARSD, de l'anglès Acute Respiratory Distress Syndrome). Es tracta d'una obstrucció generalitzada de les cavitats del pulmó que impedeixen la respiració efectiva del pacient. Aquesta obstrucció sembla ser deguda a una resposta hiperinflamatòria de les cèl·lules del pulmó infectades pel virus. Reduir o evitar aquesta resposta hiperinflamatòria és clau per garantir la supervivència dels pacients.
La síndrome de turmenta de citocines no és una característica exclusiva de la COVID-19, altres infeccions respiratòries també presenten aquesta síndrome. El que ha sorprès en aquestes primeres fases de la pandèmia ha estat l'elevat grau de manifestació que es dona en la COVID-19.
Tan sols fa tres mesos i escaig que coneixem al virus SARS-CoV-2 i la malaltia que l'acompanya, la COVID-19. Hem après molt a un preu massa alt, en aquests pocs mesos. Queda molt per fer, millorar el tractament, la detecció i la prevenció de la infecció. Rentar-se les mans i mantenir un aïllament social responsable són, per ara, les millors eines per combatre la infecció. No serà fàcil, però que ningú no ho dubti, ens en sortirem.

TITULARS:
El col·lapse del sistema biològic del pacient infectat per COVID-19 és degut a una turmenta de citocines que inunda teixits i òrgans
La resposta desmesurada del sistema immune davant la infecció de COVID-19 és la responsable de la mortalitat associada amb aquesta malaltiaControlar
i modular adequadament la resposta immune és clau per superar la infecció per COVID-19

3. Diagnòstic de la COVID-19: per a què serveixen els diferents tipus de testsEl

diagnòstic dels símptomes clínics del malalt és sempre el primer i principal criteri per enfrontar el tractament de la malaltia. Però en el cas de les malalties infeccioses, com en altres tipus de malalties, les proves o tests de laboratori permetran confirmar (o no) el diagnòstic clínic i afegir informació valuosa de cara al tractament. És més, aquests tests de laboratori poden ser de gran utilitat en les fases preclíniques asimptomàtiques, i també en les postclíniques, quan els símptomes han desaparegut.
En el cas de la COVID-19 es parla molt als mitjans de comunicació i a les xarxes socials dels tests de laboratori, però de vegades amb molta confusió sobre la seva terminologia, sobre els seus objectius i sobre la seva utilitat, la qual cosa contribueix a una mala informació sobre aquesta malaltia infecciosa i el virus que la causa, el SARS-CoV-2. El primer factor a considerar en el diagnòstic d'una malaltia infecciosa és l'especificitat i la sensibilitat del test en qüestió. Un test haurà de ser el més específic possible, és a dir, haurà de detectar com a positives només les mostres que continguin el patogen que busquem, no altres mostres que no el continguin o que continguin altres microorganismes que no siguin el focus de la nostra cerca. Si no és així, ens trobarem amb falsos positius. No sembla que la manca d'especificitat sigui un greu problema en els tests per la COVID-19. Però un test ha de ser també el més sensible possible, és a dir, ha de ser capaç de detectar el patogen en totes o el màxim possible de les mostres on el patogen hi és. Idealment, la sensibilitat hauria d'apropar-se al 100%, ja que si no és així, tindrem falsos negatius. I aquí és on poden haver-hi problemes amb els tests de la COVID-19. Expliquem a continuació els dos (o tres) tipus de tests que s'estan utilitzant de manera significativa davant aquesta pandèmia.
El test de la PCR suposa agafar una mostra generalment de la nasofaringe de la persona, tractar-la per extreure l'àcid nucleic (ARN) del virus present a la mostra i llavors amplificar el nombre de molècules d'ARN fins a poder veure-les en el laboratori utilitzant uns aparells especials. El procés complert dura unes 4-5 hores, i la tècnica té una sensibilitat del 70 al 90%. Això està prou bé, però ha de quedar clar que si la quantitat de virus presents a la mostra és molt baixa –cosa que pot passar durant els dos o tres primers dies de la infecció- no els podrem detectar. Tampoc els detectarem, òbviament, quan ja no hi siguin, és a dir, en les persones curades. Per tant, la tècnica no serveix per fer una foto a posteriori sobre el nombre de persones de la població que han passat la infecció, sinó que serveix per mostrar si una persona està infectada en el moment del test i per prendre les mesures que calgui.
Hi ha una prova ràpida (que es pot llegir en pocs minuts), anomenada correntment 'test d'antígens', que també va dirigida a diagnosticar persones que estan patint activament en el moment de la prova la infecció pel virus, però que no detecta l'ARN del virus, sinó una proteïna del seu embolcall. Però la seva baixa sensibilitat (menys del 50%) el fa poc útil, a la pràctica.
El tercer tipus de test permet també una lectura ràpida dels resultats, sense necessitat d'un equipament sofisticat i costós. Es tracta de l'anomenat 'test d'anticossos', perquè el que detecten són els anticossos (altrament dits immunoglobulines) que el nostre organisme sintetitza en resposta a la infecció pel virus. A aquest procés de defensa natural li diem 'resposta immune' i pot ser diferent depenent de l'agent infecciós. La presència d'anticossos en la nostra sang és, doncs, un indicador de la infecció. En el cas concret dels coronavirus com el SARS-CoV-2, cap al dia 4-5 de la infecció comencen a aparèixer els anticossos de tipus IgM contra el virus, que duraran aproximadament fins a la desaparició del virus del nostre organisme. Cap al dia 8-10 de la infecció apareixen un segon tipus d'anticossos, les IgG, que poden durar un llarg temps després de desaparèixer el virus (en el cas de la infecció pel SARS-CoV-2 no sabem quan, però poden ser mesos o fins i tot anys) i que, per tant, ens podran indicar que un individu ha estat en contacte amb el virus, encara que no sapiguem quant de temps en fa, d'això. Aquests tests d'anticossos tenen sensibilitat alta, fins i tot propera al 100%, i son útils per fer la foto de l'estat immunològic d'una població d'individus (quanta gent ha estat en contacte amb el virus), és a dir, tenen gran interès en estudis epidemiològics. Poder discriminar entre si és positiu per anticossos IgM o IgG encara dona més valor al test. Però ha de quedar clar que el fet que una persona doni positiu per aquest test no indica si la infecció és encara activa o ja no (caldria repetir la prova de manera successiva en dies posteriors). En tot cas, el resultat positiu pot suggerir que la persona estigui protegida davant una posterior infecció. Però utilitzem el verb 'suggerir', no 'assegurar', perquè a hores d'ara no sabem quin nivell d'anticossos es necessita per protegir davant una nova infecció pel mateix virus SARS-CoV-2, ni tampoc la velocitat amb la qual els nivells d'aquests anticossos cauran amb el pas del temps fins a deixar de tenir paper protector.
Ara ja sabem molt sobre la infecció pel SARS-CoV-2 i la resposta immune davant la infecció. A mesura que acumulem més informació sobre la biologia d'aquests processos, podrem interpretar millor els resultats, tant de la prova de PCR com del test d'anticossos, per poder respondre millor a la infecció en benefici dels pacients i de la població en el seu conjunt.
TITULARS:
Els diferents tests de diagnòstic de la COVID-19 donen informació diferent davant la infecció i, per tant, ens ajuden de manera diferent.
Els tests de PCR detecten l'existència d'infecció activa pel virus SARS-CoV-2 en la persona que dona positiu i, per tant, permeten iniciar el tractament i evitar la transmissió a altres persones.
Els tests d'anticossos permeten determinar l'existència d'un contacte probablement previ amb el virus per part de la persona que dona positiu, i poden suggerir un estat de protecció davant una infecció futura.


4. De pangolins, muricecs i humansQuin

és el nexe comú entre aquestes tres espècies? Certament, un virus, la mínima expressió de les formes vives, ens ha unit amb els pangolins i els muricecs en un malèfic lligam. Les zoonosis, malalties infeccioses transmeses dels animals als humans, han estat un greu problema al llarg de la història de la humanitat. Són moltes les malalties causades per bacteris, virus o paràsits que passen als humans a traves d'un vector o hoste animal. La pesta bubònica, infecció bacteriana transmesa per les puces que viuen en els rosegadors; la grip aviar, infecció vírica transmesa per aus, o la leishmaniosis, infecció parasitària transmesa pels gossos, en són exemples, de zoonosis. Algunes poden afectar tant l'animal hoste com els humans; d'altres, l'animal actua com a vector sense patir la malaltia i són els humans qui la pateixen.
Aquests dies haureu escoltat o llegit moltes teories sobre l'origen del coronavirus SARS-CoV-2, causant de la COVID-19. Algunes d'elles, les conspiradores, vinculen l'origen a una perversa i interessada manipulació humana. Altres, més ortodoxes, relacionen el virus de la COVID-19 amb virus de la família dels coronavirus que infecten animals salvatges, com el pangolí o els muricecs. Pot la ciència ajudar-nos a discernir entre una o altra teoria? Podem aconseguir evidències científiques que ens permetin trobar la teoria més plausible? Som-hi!
Tots els éssers vius, també els virus, disposen del material genètic on es codifiquen totes les funcions i processos necessaris per a la seva existència. En el cas que ens afecta, els coronavirus, el seu material genètic està constituït per una molècula d'àcid ribonucleic o ARN, on es codifiquen totes les proteïnes necessàries per al funcionament del virus. Entre aquestes, n'hi ha una d'especial, la proteïna de l'espícula (espina) del virus, anomenada proteïna S, aquella que forma la corona tan característica d'aquest grup de virus. Més enllà de l'aspecte estètic, la proteïna S és l'encarregada de reconèixer una molècula present en les cèl·lules humanes, l'enzim convertidor d'angiotensina 2 (ACE2), que actua com a porta d'entrada del virus SARS-CoV-2. La proteïna ACE2 s'expressa en les cèl·lules de molts teixits i la seva funció fisiològica està relacionada amb la regulació de la pressió sanguínia. Podríem afirmar que ACE2 és un "convidat de pedra" en aquesta història i que el virus simplement se n'aprofita, de la seva presencia en cèl·lules de molts teixits i òrgans.
En tot procés de zoonosi, el pas de l'animal als humns es produeix quan l'agent patogen, en aquest cas el nostre coronavirus, adquireix la capacitat de reconèixer i penetrar en les cèl·lules humanes. Inicialment, el virus, que viu i es replica en l'animal salvatge, reconeix i infecta les cèl·lules d'aquest. Si es produeix un contacte entre l'animal salvatge i els humans, per exemple si els humans es mengen l'animal salvatge, el virus pot entrar en contacte amb les cèl·lules humanes, però a no ser que la seva proteïna S reconegui les cèl·lules humanes, no els podrà infectar, els humans. Normalment, aquest reconeixement cel·lular no es produeix i les transferències animal-éssers humans passen desapercebudes i són improductives.
Però podem trobar dos escenaris en què la transmissió sigui productiva, és a dir, que els humans s'infectin. En el primer escenari, la proteïna S del virus d'un animal infectat pot canviar fruit de les nombroses mutacions que experimenta durant les replicacions del virus i, per atzar, poden aparèixer virus amb proteïnes S que tinguin la capacitat de reconèixer cèl·lules humanes. Si hi ha transferència animal-éssers humans, ara aquests virus sí que els podran infectar. En un segon escenari, quan hi ha transferència de l'animal als humans, les proteïnes S d'alguns dels virus transferits poden reconèixer, tot i que amb molta dificultat, les cèl·lules humanes i alguns d'ells poden replicar-se en els humans. Durant aquestes ineficients replicacions es poden produir canvis en la proteïna S, que, ara sí, li permetin reconèixer les cèl·lules humanes amb major eficiència i iniciar un cicle exponencial d'infeccions productives.

Un equip de recerca multidisciplinari dirigit pel professor Kristian G. Andersen de l'Institut de Recerca de la Jolla, als USA, ha comparat les seqüencies d'aminoàcids de la proteïna S dels coronavirus de muricecs, pangolí i el SARS-CoV-2 humà. La seqüència d'aquests coronavirus és molt similar, però s'observen diferències en un grup d'aminoàcids de la proteïna, precisament aquells que interactuen amb el receptor que permet infectar les cèl·lules de cada espècie. La proteïna S del coronavirus que infecta els muricecs s'assembla en un 96% amb la del SARS-CoV2 humà. Tot i així, no presenta una estructura característica d'aquests, que sí que hi és en els coronavirus que infecta el pangolí. Per aquest motiu, els investigadors creuen que la transferència ha estat del muricec al pangolí i d'aquest als humans. Recordem que la pandèmia de la COVID-19 es va iniciar cap als mesos de novembre-desembre a la província Xina de Wuhan. Concretament, els primers casos es van documentar als voltants del mercat de Wuhan, on, entre altres productes, hi ha venda d'animals salvatges, essent el pangolí un dels animals més apreciats. Els investigadors han obtingut evidències científiques que demostren que un precursor del SARS-CoV-2 va passar del pangolí a l'humà i que en aquest, mitjançant el procés de selecció natural, va adquirir la capacitat de reconèixer la proteïna AC2, i aleshores va iniciar la pandèmia que ara afecta tot el mon. Aquests resultats indiquen que el pas del pangolí als humans no el va fer un virus amb capacitat infectiva, sinó que aquesta capacitat es va adquirir després en els humans. Aquesta dada és important ja que ens indica que no hem de témer noves transmissions productives del pangolí als humans, perquè aquesta es va produir de manera molt esporàdica i improbable de repetir.
I desprès d'això, què en queda de les teories conspiradores? Els investigadors també han abordat aquest aspecte en el seu estudi, amb conclusions força interessants. Els canvis observats al SARS-CoV-2, que el capaciten per infectar cèl·lules humanes, són, des d'una perspectiva "tècnica", un nyap, impropis d'un laboratori de disseny molecular que hagués manipulat el virus per donar-li la capacitat d'infectar els humans. Més aviat són el fruit de la selecció natural, que, aprofitant allò que es produeix per atzar, acaba trobant una solució efectiva encara que aquesta no sigui la més "elegant".

Referència: Andersen KG, i col (2020). The proximal origin of SARS-CoV-2. Nat Med 26,1–3.
TITULARS:
La COVID-19 és una zoonosi causada per un coronavirus, el SARS-CoV-2, evolucionat a partir d'un coronavirus d'una altra espècie animal, segurament el pangolí.
Probablement tots els coronavirus que infecten mamífers, entre ells els que infecten els humans, procedeixen en últim terme de coronavirus que infecten muricecs.
El salt del virus d'una espècie animal a una altra de diferent requereix que el virus muti adquirint la capacitat de reconèixer cèl·lules de la nova espècie.



5. En el camí d'una vacuna contra la COVID-19 : el disseny de la vacunaQuan

el nostre organisme és envaït per un patogen com el coronavirus SARS-CoV-2 es desencadena una resposta immune en forma d'anticossos –les immunoglobulines IgM en primera instància i les IgG amb posterioritat– que neutralitzaran l'agent infecciós. Les IgG romandran un temps a la nostra sang i actuaran com una 'memòria immunològica' que permetrà una reacció ràpida contra l'agent infecciós la següent vegada que aquest envaeixi l'organisme. Cada tipus d'anticòs és específic contra un agent infecciós concret i el temps de durada d'aquesta 'memòria' també varia segons el tipus d'anticòs i d'invasor (en uns casos pot durar setmanes però en altres pot durar fins i tot tota la vida). La vacunació consisteix en induir artificialment aquesta 'memòria' contra un patogen concret. I com ho aconseguim? Doncs subministrant amb la vacuna una quantitat de patogen o d'una part d'ell (en termes immunològics l'anomenarem antigen) prèviament modificat perquè no causi la malaltia, però que sí que faci reaccionar el nostre organisme, fent que aquest produeixi els anticossos que exerciran la funció protectora vers infeccions futures –i reals!- pel patogen. El temps que duri aquesta protecció induïda per la vacuna dependrà del temps que durin en el nostre organisme, principalment a la sang, les IgG neutralitzants.
Un aspecte cabdal és la forma, o tipus de vacuna, que dependrà de com s'ha inactivat el patogen per poder-lo subministrar de manera segura en forma de vacuna, a més de continuar essent eficient en el desencadenament de la resposta protectora. Entre les formes clàssiques de vacunes adreçades contra virus, de les més utilitzades són les vacunes inactivades, en les quals les partícules del virus han estat tractades a altes temperatures o mitjançant substàncies químiques que han eliminat la seva capacitat de multiplicar-se; en altres paraules, s'ha 'matat' el virus. És el cas de la vacuna contra la grip estacional. L'avantatge de les vacunes inactivades és que són molt segures, però a canvi tenen l'inconvenient que el seu efecte protector pot ser limitat i es poden requerir dosis successives de record per induir una protecció eficaç.
Un altre tipus són les vacunes atenuades, constituïdes per microorganismes vius però que s'han manipulat per reduir o eliminar completament la seva virulència, en tant que el microorganisme segueix tenint la capacitat d'induir una resposta immune per part nostra. És el cas, per exemple, de la vacuna contra el virus del xarampió. L'avantatge d'aquest tipus de vacunes és que acostumen a induir una resposta protectora tant intensa que pot arribar a durar tota la vida, però a canvi poden causar alguns efectes negatius transitoris posteriors al seu subministrament, ja que no deixen de ser virus vius.
El tercer tipus, més recent que els anteriors, de vacunes antivíriques en ús, són les vacunes recombinants, que estan constituïdes per una proteïna de la superfície del virus que actua com a antigen i té capacitat per ella mateixa d'induir la resposta immune protectora. Per fabricar aquestes vacunes el que es fa és manipular genèticament cèl·lules de bacteris o d'altres organismes per forçar-les a sintetitzar la proteïna del virus en qüestió. Llavors es cultiven les cèl·lules productores de les molècules de la proteïna del virus, es purifiquen aquestes proteïnes i es fabriquen les dosis de vacuna, moltes vegades afegint un altre component químic –anomenat adjuvant– que potenciarà la capacitat d'induir la resposta immune protectora. La vacuna contra el virus de l'hepatitis B és d'aquest tipus, i molt eficaç, per cert. Aquestes vacunes recombinants les podem assimilar a les vacunes inactivades pel que fa a avantatges i inconvenients.
En la darrera dècada s'han dissenyat altres formes de vacunes que encara no tenen ús en humans, tot i que algunes d'elles sí que ja s'utilitzen en animals d'interès veterinari. Entre aquestes destaquen les vacunes de vectors. Aquí el punt de partida són virus no patògens en humans o que, fins i tot, s'han utilitzat com vacunes que s'han provat efectives contra altres malalties víriques humanes. És el cas de la vacuna atenuada que ha permès l'eradicació de la verola a nivell de tot el món. Aquest virus de partida es modifica genèticament per tal que expressi en la seva superfície una proteïna del patogen contra el qual volem protegir. L'objectiu és que quan utilitzem aquest virus 'híbrid' o 'quimera' com a vacuna induirem, o això esperem, una resposta protectora contra el virus patogen. D'alguna manera aquestes vacunes de vectors són equiparables a les vacunes atenuades clàssiques.
Una darrera forma de 'vacuna de nova' generació són les vacunes constituïdes ras i curt per un àcid nucleic del virus en el qual hi ha el gen codificador d'una proteïna d'aquest virus. L'objectiu és que, quan s'injecti intramuscularment aquesta vacuna, les nostres cèl·lules sintetitzin elles mateixes la proteïna del virus (l'antigen) a partir de la informació genètica de la vacuna i que, llavors, el nostre organisme reaccioni amb una resposta immune protectora.
Doncs bé, ara ja estem en condicions d'entendre els tipus de vacunes que avui dia s'estan desenvolupant contra les infeccions pel SARS-CoV-2.

TITULARS:
Les vacunes provoquen artificialment una resposta immune protectora contra l'agent infecciós sense causar els efectes patològics que produiria la infecció natural per aquest agent.
Una propietat essencial de cada vacuna concreta és la durada de la memòria protectora que indueixen.
Existeixen diversos tipus de vacunes antivíriques, que es distingeixen per la seva composició.
Les vacunes utilitzades correntment en humans són les de virus inactivats, les de virus vius atenuats i les constituïdes només per una proteïna del virus.



6. En el camí d'una vacuna contra la COVID19 : un projecte globalEl

desenvolupament d'una vacuna requereix bastant de temps. Primer, el disseny d'una vacuna potencialment efectiva necessita un bon coneixement de l'estructura del patogen, en aquest cas el SARS-CoV-2, i dels mecanismes a través dels quals es multiplica i causa els danys en l'organisme. Una vegada concebuda la vacuna, es tracta de fabricar-la en petites dosis i de provar els seus efectes protectors en animals d'experimentació, en els quals sabem que el patogen provoca uns efectes semblants als que provoca en humans. Aquesta seria la fase preclínica del desenvolupament de la vacuna, a partir de la qual es passa als assajos clínics en humans, que es divideixen en tres fases. En la fase I es prova la possible toxicitat de la vacuna en un cert nombre de persones, sense que aquestes siguin exposades al patogen. Si els resultats són positius, es passa a la fase II, on un nombre relativament petit de persones són vacunades i posteriorment exposades al patogen. Si es demostra un efecte protector de la vacuna, es passa a la fase III, on es repeteixen els assajos però amb un nombre més elevat de persones. Només si s'arriba exitosament fins aquí es passarà al procés de fabricació industrial -que vol dir massiva- de la vacuna i la seva utilització en la població. Per a les vacunes bacterianes o víriques que s'han anat introduint en les darreres dècades en el programa de vacunacions tots els passos anteriors han pogut requerir uns deu anys, des de principi a final; temps que s'ha escurçat fins a uns cinc anys en el cas de la vacuna contra el virus de l'Ebola, i ara s'intenta reduir a un any o poc més en el cas del SARS-CoV-2.
Del SARS-CoV-2 (de la seva estructura i propietats genètiques), en coneixem bastant, fins i tot podríem dir que molt tenint en compte que fa quatre mesos que era un perfecte desconegut. També sabem bastant dels mecanismes pels quals causa la malaltia que anomenem COVID-19. A tot això, hi ha ajudat el que ja sabíem dels seus virus cosins germans causants del SARS els anys 2002-2003 i el MERS, a partir de l'any 2012. Per aquests dos virus fins i tot s'han fabricat unes primeres vacunes que no s'han arribat a utilitzar clínicament. Tot això ha ajudat a la conceptualització inicial de vacunes potencialment exitoses contra el SARS-CoV-2. El problema ve després, quan les idees s'han de posar a la pràctica i han d'anar sortejant els obstacles que representen les diverses fases del treball experimental. El primer problema sorgeix quan els ratolins -un bon animal d'experimentació en molts estudis d'infeccions bacterianes o víriques- no són prou útils en aquests estudis, perquè no reprodueixen els efectes que el SARS-CoV-2 causa en els humans. Per això, el model animal alternatiu en els estudis clínics de la COVID-19 són les fures o, millor encara, els primats. És evident que això suposa una complicació tècnica i econòmica (ètica també?) en els estudis de la vacuna contra el SARS-CoV-2, ja que no és el mateix mantenir ratolins en el laboratori que mantenir primats per fer les proves.
Amb tot el que hem plantejat fins aquí hem fet una mica l'advocat del diable, perquè a pesar de la complexitat de l'objectiu d'obtenir una vacuna exitosa contra el SARS-CoV-2, el nombre de projectes dedicats a escala mundial a obtenir-la és molt alt. En la primera quinzena d'abril del 2020 es comptabilitzaven 73 projectes en fase exploratòria confirmada (més que una simple declaració d'intencions), 18 en fase preclínica i 5 ja en la fase clínica I. El nombre d'aquestes darreres és segur que ha augmentat en almenys un parell més tres setmanes després. En els projectes hi participen organismes públics de recerca, empreses privades o col·laboracions entre ambdues. No tots arribaran a la meta, però és clar que el nombre de corredors és molt alt i probablement algú o alguns ho facin, això sí, difícilment abans del 2021, si considerem com a meta final la distribució de la vacuna entre la població general.
Pel que fa al tipus de vacunes als que corresponen aquests projectes, hi ha de tot. Per ordre, el nombre més elevat són els projectes basats en vacunes recombinants, seguit de les vacunes d'àcids nucleics, les vacunes de vectors i les atenuades. Fixem-nos que abunden, entre els projectes que estan més a prop de la meta, els que corresponen al que diríem 'vacunes de nova generació', i que els corresponents a vacunes clàssiques, com serien les atenuades, són menys en nombre (la qual cosa no vol dir que no arribin a la meta).
El que tenen en comú la majoria de projectes de vacuna contra el SARS-CoV-2 és que l'antigen, és a dir, la proteïna del virus contra la qual van dirigits els anticossos protectors induïts per la vacuna, és la proteïna que forma les espines de la superfície del virus, o bé un tros d'aquesta proteïna, a la qual s'anomena proteïna S. És mitjançant la proteïna S com el virus reconeix els receptors de la superfície de la cèl·lula a la qual infectarà, de manera que s'entén que quan els anticossos induïts per la vacuna interactuïn amb la proteïna S impediran que aquesta interaccioni amb la cèl·lula blanc i es bloquejarà la infecció. El gen del virus que codifica per aquesta proteïna S és relativament estable, en altres paraules, no és gaire susceptible a mutar espontàniament. Això significa que no és fàcil que el virus muti la proteïna S per enganyar el nostre sistema immune i invalidar l'eficàcia de la vacuna. Un altre tema diferent és la durada a la sang dels anticossos protectors induïts per l'eventual vacuna contra el SARS-CoV-2. Si no coneixem encara aquesta durada en el cas de les infeccions naturals pel virus, encara menys en el cas de la vacuna futura. Si fem cas a les infeccions pel virus cosí germà SARS-CoV, aquesta durada podria ser superior a l'any, que no està malament.
En resum, el camí cap a una vacuna efectiva contra el SARS-CoV-2 està ple d'obstacles científics i tècnics, però no superiors als que han tingut altres vacunes actualment en ús. L'enorme dedicació d'esforços esmerçats des de fa no més de tres mesos ens permet esperar una vacuna exitosa en un temps raonable i que, això sí, estigui a l'abast de tothom.
TITULARS:
El desenvolupament de vacunes segures i eficaces contra els agents infecciosos és un procés lent que requereix seguir vàries fases experimentals preclíniques i clíniquesHi
ha un elevat nombre de projectes en curs, per al desenvolupament de vacunes contra la COVID-19, en diferents punts del camí per arribar a la meta d'una vacuna exitosa
Els projectes en curs impliquen des de vacunes atenuades a vacunes recombinants, vacunes de vectors i, d'altres, d'àcids nucleics



7. La resposta a l'emergència sanitària de la COVID-19Trobar

un tractament, i, en el seu cas, la vacuna contra la COVID-19, és una prioritat en l'àmbit mundial. Mai no ens havíem trobat en aquesta tessitura i cal una reacció urgent i global per trobar tractaments que siguin efectius en el control de la pandèmia i la vacuna que ens protegeixi contra el virus. Davant del repte que suposa aquesta infecció, grups de recerca de tot el món, en col·laboració, han iniciat projectes diversos per a la identificació de fàrmacs que siguin efectius per controlar la malaltia i en el seu cas evitar la infecció. Si bé la identificació de nous fàrmacs és una de les línies de treball de molts grups, la urgència del moment no permet dilatar en el temps la seva validació a través d'assajos clínics, que, en el millor dels casos, permetrien una aplicació pràctica en els anys vinents. És per això que diverses línies de recerca han centrat el seu interès en la comprovació de fàrmacs que ja són al mercat i que també podrien ser efectius contra la COVID-19. Fruit d'aquesta estratègia és una iniciativa de l'OMS que proposa un assaig clínic en col·laboració a escala mundial per avaluar la potencialitat en la lluita contra la COVID-19 de la cloroquina i els seus derivats, i d'antiretrovirals com els utilitzats en la lluita contra el VIH/sida.
Probablement fa tan sols uns quants mesos que molt poca gent havia sentit algun cop el nom "cloroquina". Avui el trobem en tots els noticiaris, revistes i diaris i si posem la paraula "cloroquina" al cercador del web apareixen gairebé 3,5 milions de documents, dels quals 2,7 milions fan referència al coronavirus. D'on ve aquest interès? Que és la cloroquina? La cloroquina és un fàrmac utilitzat des de fa temps en el control de la malària, i es pren de manera puntual si s'ha de viatjar a regions on la malària és endèmica. Tanmateix, aquest fàrmac es va demostrar efectiu en el tractament de malalties autoimmunes com l'artritis reumatoide o el lupus. En aquests casos els pacients la prenen de manera continuada sota un estricte control mèdic. Més enllà d'aquestes aplicacions, la cloroquina, o molècules derivades d'ella, té acció antivírica, tant pel que fa a evitar la infecció com per minorar-ne els efectes.
Segons sembla, la cloroquina o altres molècules derivades d'ella poden bloquejar l'entrada del virus SARS-CoV-2 a la cèl·lula humana, bé perquè inhibeix la síntesi de la proteïna de la superfície cel·lular que el virus ha de reconèixer per entrar (i que s'anomena ACE2) o bé perquè directament bloqueja la penetració física del virus dins la cèl·lula. Amb aquestes evidències experimentals, dos grups de recerca, un a la Xina i l'altre a França, van realitzar assajos clínics amb pacients amb COVID-19 per avaluar l'eficàcia del fàrmac. Els resultats van ser positius, i el tractament amb hidroxicloroquina, una variant del fàrmac, va millorar significativament la progressió dels malalts. A partir d'aquests resultats, nombrosos països van incorporar aquest tractament als pacients de COVID-19. Tot i això, els assajos clínics que suporten l'ús de la hidroxicloroquina han estat criticats per la seva falta de rigor, i la mateixa OMS es manté expectant quant a la seva utilització. En l'actualitat, diverses desenes d'assajos clínics arreu del món estan avaluant l'ús de la hidroxicloroquina com a agent profilàctic i en el tractament dels malalts afectats per la COVID-19. Els resultats s'esperen en les pròximes setmanes o mesos.
El segon grup de fàrmacs existents que està en avaluació està format per agents antivirals amb noms tan peculiars com Remdesivir, Lopinavir o Ritonavir. El primer, Remdesivir, ha estat utilitzat contra el virus de l'Ebola, entre d'altres. És un anàleg de nucleòtids, és a dir, s'assembla als components bàsics, anomenats nucleòtids, que constitueixen el material genètic del virus, sigui aquest ADN o ARN. La supervivència i propagació d'un virus depèn que aquest es repliqui de manera eficient dins la cèl·lula que ha infectat. Aquesta replicació implica la síntesi activa i en gran quantitat del material genètic del virus, que en el cas dels coronavirus es tracta d'ARN. Per dur a terme aquesta síntesi cal disposar dels nucleòtids, que són el seu component bàsic. Doncs bé, el Remdesivir pot interferir en aquest procés donat que, en la síntesi de l'ARN del virus, s'incorpora una molècula del fàrmac en lloc del nucleòtid corresponent, aleshores la síntesi del material genètic del nou virus queda interrompuda, i en absència de síntesi d'ARN no es poden formar noves partícules de virus.
Finalment, el Lopinavir/Ritonavir són dos antivirals de la família dels inhibidors de la proteasa, utilitzats en el tractament de pacients amb VIH. Les proteases són proteïnes que tallen altres proteïnes. Tant el VIH com el SARS-CoV-2 tenen cadascun la seva pròpia proteasa, necessària per tallar i 'madurar' les altres proteïnes del virus que s'hauran d'incorporar a les noves partícules víriques que es formen dins la cèl·lula infectada. Com el seu nom indica, l'acció farmacològica dels inhibidors de la proteasa consisteix a inhibir l'activitat d'aquesta proteasa del virus. Per tant, en presència d'aquests fàrmacs inhibidors, si les proteïnes no són tallades correctament els nous virus no es podran formar i la infecció s'interromp.
Agències del medicament de diversos països han aprovat, en situació d'emergència, l'ús del Remdesivir, després que assajos clínics hagin demostrat la seva eficàcia com a tractament de la COVID-19. Els resultats indiquen que els pacients que han rebut aquest fàrmac es recuperen abans de la infecció i que la mortalitat es veu reduïda. Pel que fa al Lopinavir/Ritonavir, els resultats no han estat tan positius i la seva eficàcia en el tractament contra la COVID-19 encara està per determinar.
Al llarg d'aquests pocs mesos en què la pandèmia de la COVID-19 assola el món, tot i sota una situació d'estrès i emergència, hem après molt de la biologia i l'estructura del virus i del maneig de la infecció. Tot i els nombrosos esforços que s'han posat a escala mundial, encara no disposem d'un tractament efectiu contra el virus i la possibilitat d'obtenir una vacuna és encara llunyana en el temps. Ens enfrontem a un repte sanitari de dimensions mundials, però, a diferència d'altres vegades en la història de la humanitat, la capacitat actual de resposta és infinitament superior.

TITULARS:
Davant la pandèmia de la COVID-19 el possible ús de fàrmacs ja utilitzats contra altres patògens pot ser una primera estratègia de xoc per tractar la malaltiaEl
Remdesivir, un antiviral que es va desenvolupar arran de la infecció pel virus de l'Ebola, ha aportat resultats esperançadors en uns primers assajos enfront del coronavirus, causant de la COVID-19


8. A la recerca de nous fàrmacs específics contra la COVID-19

Endavant l'aparició sobtada d'un virus com el SARS-CoV-2 amb la seva enorme capacitat infectiva, el més urgent és veure si alguns dels fàrmacs que s'estan utilitzant contra altres agents infecciosos són útils contra el nou patogen. Almenys de partida ja sabem que no són tòxics contra el pacient, un altra cosa és si són útils. I en això estem, com ja es va explicar en un altre text. Però al mateix temps ha de començar la cerca de noves molècules que siguin capaces d'inhibir la proliferació del nou virus i que, després de procedir als assajos pertinents, puguin ser utilitzades per combatre clínicament la malaltia. Això prendrà bastant més temps, perquè serà necessari primer veure que els nous compostos són efectius contra el virus en cultius de cèl·lules en el laboratori, després en animals d'experimentació, com els primats, en els quals es pot reproduir raonablement la malaltia de la COVID-19; i per últim fer els assajos clínics en humans, en tres fases successivament més complexes. Total, està clar que més d'un any.
Quin avantatge a mitjà termini pot representar l'ús de nous fàrmacs específics contra la COVID-19? A diferència dels antibiòtics, molts dels quals són efectius contra un ampli rang de bactèries (a no ser que les resistències facin la guitza!), els compostos que anomenem antivirals acostumen a ser efectius contra grups molt concrets de virus. Per posar un exemple, els compostos que utilitzem per combatre el virus de la grip no són útils contra el virus de l'herpes, i a l'inrevés. Per tant, no és fàcil que un antiviral òptim contra un altre virus també tingui bona eficàcia contra un virus diferent com el SARS-CoV-2. Aquesta alta especificitat dels antivirals es deu a dues causes. Primera, els virus, per multiplicar-se, utilitzen estructures i enzims propis de la cèl·lula que infecten (per això l'infecten!), de manera que, si volem atacar la multiplicació del virus amb l'antiviral, hi ha el perill que també ataquem la mateixa cèl·lula tant si està infectada pel virus com si no; en altres paraules, que l'antiviral sigui tòxic pel pacient. L'única manera d'evitar aquest perill és que l'antiviral tingui com a blanc al qual atacar alguna de les poques funcions i enzims que són pròpies del virus, no de la cèl·lula. I ara ve la segona causa de l'especificat dels antivirals: els virus són molt diversos i utilitzen estratègies multiplicadores pròpies molt diverses. Per començar, no és el mateix si el virus té ARN com a material genètic (com és el cas del SARS-CoV-2), que si té ADN (com per exemple seria el cas del virus de l'herpes labial). La conclusió és que un bon antiviral que no sigui tòxic contra el pacient serà, en contrapartida, molt específic contra un o un petit grup de virus.
I on ens trobem en el cas de la lluita amb nous antivirals contra el SARS-CoV-2? Doncs estem seguint estratègies experimentals semblants a les que es van seguir per desenvolupar antiretrovirals contra el VIH/sida, encara que els compostos concrets a desenvolupar siguin diferents en un cas i l'altre. Primer es tracta de conèixer molt bé els mecanismes a partir dels quals el virus es multiplica, tasca que requereix alts coneixements de bioquímica, biologia molecular i cel·lular, virologia, etc. D'aquesta manera podrem esbrinar quins són els blancs potencials propis del virus atacables pels antivirals. El següent pas serà utilitzar tècniques biofísiques per determinar amb el màxim detall possible l'estructura d'aquestes molècules del virus candidates a ser blanc dels antivirals. Seguidament, utilitzant eines informàtiques es podran dissenyar teòricament compostos químics de mida petita que puguin interaccionar i bloquejar específicament la molècula del virus que hem considerat un potencialment bon blanc d'acció, encaixant de la mateixa manera com una clau encaixa amb una ferradura. Ara ja podran participar els químics per sintetitzar les molècules que hem dissenyat, i a les quals ja els posarem l'etiqueta de 'fàrmacs potencials'. Ens queda encara la tasca complicada en què hi participaran biòlegs i metges, inclosos els farmacòlegs: provar l'eficàcia antivírica de les molècules en cultius de cèl·lules al laboratori, després en animals d'experimentació i després en assajos clínics en humans.
En el cas concret del SARS-CoV-2, en el dia d'avui els esforços es dirigeixen contra tres possibles blancs del virus, en el primer grup d'experiments que hem indicat. D'una banda, un possible blanc és la proteïna de les espines del virus que aquest utilitza per reconèixer el receptor de la cèl·lula que infectarà. Un antiviral que bloquegés aquesta proteïna, o alguna de les altres proteïnes que ajuden en l'entrada del virus a la cèl·lula, bloquejaria la infecció. Un segon possible blanc d'un antiviral és l'enzim, anomenat ARN polimerasa, que el virus utilitza per multiplicar el seu àcid nucleic, i que és propi del virus perquè la cèl·lula no se'l pot subministrar. I el tercer possible blanc és una proteasa del virus, enzim que aquest pot utilitzar per 'madurar' les altres proteïnes del virus necessàries perquè aquest es pugui multiplicar. Coneixem ja amb detall l'estructura física d'aquestes molècules del virus a les quals els hem atribuït el paper de blanc potencial. És més, en alguns casos fins i tot s'han dissenyat ja compostos químics que puguin actuar com a 'bales' contra el blanc. Ara es tracta de seguir amb els següents passos experimentals.
No hi ha dubte que el camí cap a l'obtenció de nous fàrmacs contra la COVID-19 és llarg. Però tampoc no hi ha dubte que mai en la història de la biologia i de la medicina no s'havia avançat tant i en tan poc temps per arribar a objectius comparables al que ara ens ocupa, és a dir, tenir fàrmacs –i vacunes- eficaços contra la COVID-19. Serà molt important que estiguin a l'abast de tothom que ho necessiti.
TITULARS:
La recerca de nous fàrmacs contra la COVID-19 requereix conèixer molt bé l'estructura i la funció de la molècula del virus contra la qual volem dirigir el fàrmacL'obtenció
de nous fàrmacs antivirals resulta del treball complementari de científics experts en àrees tan diverses com la biologia, la medicina, la física o la química
Els possibles nous fàrmacs d'ús clínic contra la COVID-19 segurament atacaran blancs del virus com són les proteïnes implicades en l'entrada dins la cèl·lula, en la replicació del material genètic del virus o en la maduració de les pròpies proteïnes del virus


9. Perquè costa tant prendre decisions en la gestió de la pandèmia del SARS-Cov-2?

A les notícies referents a la pandèmia de SARS-Cov-2 i de la malaltia COVID-19, el ciutadà té la impressió d'estar molt venut alhora d'entendre algunes decisions sobre confinament i sobre com cal avançar en la tornada a la normalitat. En rigor, a part de la dificultat de les decisions que ha de prendre un polític i que necessàriament han de contemplar aspectes econòmics i socials, la gestió de qualsevol pandèmia requereix una acurada anàlisi basada en dades, no sempre fàcil de fer ni fàcil d'explicar. En l'actual situació, amb una afectació mundial, aquesta anàlisi és particularment complexa. En particular, disposem de dades molt incompletes sobre la transmissió del virus i l'afectació real a la població, no coneixem amb certesa com es concreten aquests mecanismes en diferents grups de risc, no sabem si les persones que superen la malaltia estan immunitzades i per quant temps, etc.
Si hom disposa de suficients dades i d'un coneixement raonable del problema, aleshores es poden utilitzar models matemàtics per a estudiar la dinàmica de l'epidèmia i fer prediccions sensates sobre la seva evolució. Un model matemàtic tradueix un mapa conceptual d'un determinat problema a un conjunt de fórmules que permeten una anàlisi acurada i la simulació de possibles escenaris mitjançant computadors. Els models matemàtics d'epidèmies s'han estudiat des de fa dècades i es disposa de molta experiència sobre què és important per evitar un avenç incontrolable.
A la pràctica, la capacitat predictiva d'un model matemàtic depèn del coneixement del problema i, com hem dit, de disposar de dades suficients que puguin ajudar a implementar-lo de manera que sigui útil. Els models poden ser relativament simples quan la complexitat del problema és baixa. Per exemple, podem predir exactament quan es produirà el proper eclipsi de lluna perquè disposem d'una descripció matemàtica (bàsicament les lleis del moviment) que ho descriu acuradament. En aquest cas, podem prescindir dels detalls de la Lluna (cràters, muntanyes, etc.) i de la Terra, tot reduint el problema des del punt de vista conceptual. Malauradament, quan es tracta d'una situació complexa com la d'una epidèmia o, encara més, d'una pandèmia, les coses no són tan senzilles.
Per tal de bastir un model de l'actual pandèmia cal tenir en compte la distribució geogràfica, l'existència d'asimptomàtics (dels quals no sabem si estan infectats i si són infecciosos), la probabilitat de transmetre el virus, la reacció individual a la infecció, la dinàmica de moviments de la població entre diferents territoris, i moltes coses més. D'altra banda, cal tenir en compte, com hem apuntat abans, la informació incompleta sobre el total de casos reals. A més, tal com passa en models econòmics o en ciències socials, els diferents col·lectius (polítics, sanitaris, malalts, asimptomàtics, etc.) canvien el seu comportament de manera dinàmica i en funció de notícies i recomanacions de les diferents institucions. Això complica molt el desenvolupament de models que siguin predictius a mitjà i llarg termini.
Malgrat tot, nombrosos grups arreu del món han treballat per a definir models pràctics que permetin explorar l'evolució de l'epidèmia en diferents escenaris. Un exemple, però n'hi ha molts d'altres, és el model desenvolupat per grups de la Universitat Rovira i Virgili i de la Universitat de Saragossa. Aquest model té en compte diferents grups d'edat i intenta adaptar les diferents dinàmiques en aquests grups, tot considerant la interacció entre persones de grups diferents i el seu efecte en transmetre la infecció. És un esforç notable i el model es va modificant a poc a poc en funció de la informació disponible.
En situacions tan complexes com les que discutim, la intuïció no és suficient. Els actors implicats i els efectes de determinades accions (confinament total, desplaçaments, reunions, etc.) que es puguin fer afecten el conjunt de la dinàmica de l'epidèmia de formes que no es poden predir amb una simple anàlisi i raonament intuïtiu. Els models calculen la dinàmica de l'epidèmia tenint en compte totes les interaccions i els canvis temporals que es produeixin.
En aquest punt, és important que les persones al càrrec de les decisions d'actuació entenguin la importància dels diferents processos implicats i siguin capaçes de valorar les prediccions dels models i de les seves limitacions de manera adient, tenint en compte les incerteses per manca d'informació i sabent valorar les tendències resultants a partir de les especificacions que s'incloguin en el model.
Actualment, els models matemàtics són presents en gairebé tots els processos de gestió de situacions complexes (per exemple meteorologia, disseny de nous fàrmacs, construcció d'avions i cotxes, gestió de cultius, diagnòstic mèdic, etc.). Sense aquests models, per més que siguin aproximacions a una realitat complexa, l'allau d'informació que cal traginar i avaluar és inabastable per a l'home i caminaríem a cegues en les decisions que hem de prendre. Com deia George E. P. Box "tots els models són incorrectes, alguns són útils". La gestió de l'actual pandèmia necessita aquestes eines, en tant que models útils, si volem arribar a prendre decisions correctes a mitjà i a llarg termini.
TITULARS:
Els models matemàtics permeten representar problemes complexos i simular el seu comportament en un ordinador per a estudiar-ne la resposta i predir possibles escenaris futurs.
En la pandèmia per SARS-Cov-2, les incerteses sobre molts dels processos implicats fan difícil, per ara, la definició de models predictius acurats.
Malgrat tot, s'està avançant ràpidament en una millora en l'obtenció de dades que permetin una millor caracterització dels models disponibles.
Les decisions de com actuar en aquesta pandèmia no són fàcils. És crític disposar de bones dades, en especial pel que fa a nombre d'infectats, per a poder disposar de models que permetin una bona predicció de l'evolució futura de la pandèmia.


10. Cal digerir la informació científica sobre la COVID-19 igual que els aliments, amb tranquil·litatPubMed

és una bases de dades d'articles científics sobre temes de l'àmbit de la biomedicina i la salut, creada sota el paraigua dels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units. Segurament és la més reconeguda i utilitzada de totes les bases de dades bibliogràfiques per part d'investigadors en els esmentats àmbits, però també per altres usuaris. Avui dia, a través de PubMed es pot accedir a més de 30 milions de documents científics. Si utilitzem la paraula 'coronavirus' per cercar a PubMed ens surten 24.014 articles publicats sobre el tema fins al 20 de maig d'aquest any. Mentre que en tot l'any 2019 es van publicar 718 articles sobre coronavirus;només en aquests quatre mesos i mig de 2020 s'han publicat 8.779 articles sobre el tema. Si ara utilitzem la paraula 'COVID-19' per cercar en PubMed (COVID-19 és la malaltia causada pel coronavirus SARS-CoV-2), ens sortiran 14.710 articles, tots ells publicats el 2020, és clar. Una autèntica bacanal bibliogràfica difícil de digerir. Què volem dir amb això, que la majoria d'aquesta informació no té autèntic valor des del punt de vista científic i clínic? No, o no necessàriament, però sí que donada l'enorme rellevància i impacte que la COVID-19 i el SARS-CoV-2 tenen a escala mundial, s'estan publicant articles en revistes científiques que en altres situacions tindrien més dificultats per publicar-se.
Perquè un article sigui catalogat a PubMed cal que la revista que el publica hagi fet una revisió "per parells" (en altres paraules, per altres científics experts en el tema) del contingut i la validesa del treball. La pregunta que ens podem fer és si la gran profusió d'articles sobre la COVID-19 és deguda a una relaxació en les revisions 'per parells'?. Aquesta és una pregunta que no només plantegem nosaltres aquí, sinó que ha aparegut comentada en les darreres setmanes en els editorials de vàries revistes científiques prestigioses. Quedem-nos amb la part positiva: només que el 10% dels articles publicats sobre la COVID-19 fossin científicament rellevants, encara serien uns 300 al mes, o 10 al dia. Déu n'hi do!
El problema s'agreuja quan alguna afirmació o suggeriment en algun d'aquests articles es treu de context, salta als mitjans de comunicació i/o xarxes socials (siguem benpensants, en la majoria de casos sense la voluntat i coneixement dels autors dels articles) i es crea una bola de neu que pot generar teories sobre conspiracions o pot afectar els hàbits d'una part de la població. Posarem dos exemples.
El primer va ser un treball del gener del 2020 que no es va arribar a publicar però sí a dipositar-se en un repositori públic previ a la seva publicació, en el qual els autors 'suggerien' que el virus SARS-CoV-2 estava genèticament relacionat amb el virus VIH causant de la SIDA, per tal com els seus respectius àcids nucleics compartien algunes seqüències en comú. Poc després, el treball va ser retractat pels mateixos autors adduint errors metodològics, però mentrestant el seu contingut ja havia saltat als mitjans de comunicació, alimentant teories de la conspiració sobre la participació de la mà humana en l'origen del SARS-CoV-2. Avui està clarament demostrat amb arguments genètics l'origen natural del SARS-CoV-2 (hem tractat del tema en un altre text), però les teories de la 'conspiració per forces ocultes', o no tan ocultes, romanen a les xarxes socials, que bon rèdit polític, alguns, n'intenten treure.
El segon exemple és, diguem-ne, més seriós, però precisament per això pot tenir conseqüències negatives a la pràctica. És sabut que el SARS-CoV-2 per reconèixer la cèl·lula a la qual infectarà utilitza la proteïna ACE2, que tenen a la superfície les cèl·lules del tracte respiratori (i per això el virus entra preferentment en el nostre organisme via tracte respiratori inclosos els bronquis pulmonars), però també les cèl·lules del cor, intestí o ronyó, que poden ser altres òrgans afectats pel virus. Doncs bé, el nom tècnic de la proteïna ACE2 és 'enzim convertidor de l'angiotensina 2'. En altres paraules, la proteïna utilitzada pel virus per entrar en els teixits del nostre organisme és una proteïna que en la seva 'vida cel·lular normal' controla la funció de l'angiotensina, que al seu torn és una molècula del nostre organisme implicada en el control de la pressió arterial. Tenim, doncs, un camí directe sense obstacles entre les paraules 'SARS-CoV-2', 'ACE2', 'angiotensina' i 'pressió arterial'. Si ara tenim en compte que alguns dels tractaments més emprats per controlar la pressió arterial utilitzen molècules inhibidores de l'ACE2, no és estrany que un article publicat el febrer d'aquest any plantegés la hipòtesi que com a resposta al tractament amb aquest fàrmac les cèl·lules respiratòries dels hipertensos tractats expressarien més quantitat de molècules de l'ACE2 afavorint així la via d'entrada del virus. Amb seny, l'article suggeria que es fessin estudis clínics controlats per confirmar o descartar la hipòtesi. Ara ve el problema: alguns mitjans i algunes xarxes es van fer ressò de l'article, però oblidant les paraules 'hipòtesi' i 'suggeriment'. Els titulars eren que el tractament de la hipertensió amb certs fàrmacs pot augmentar la susceptibilitat al SARS-CoV-2, amb la consegüent aturada del tractament per a moltes persones. Aquest mes de maig els estudis clínics seriosos demanats ja estan fets, paral·lelament, per diversos laboratoris. Resultat en tots els casos: el tractament de la hipertensió arterial amb inhibidors de l'enzim ACE2 NO augmenta el risc de patir la COVID-19. Una altra cosa és que la hipertensió per se sigui un factor de risc, no el tipus de tractament.
Moralitat de la història: com en tantes altres coses a la vida, cal una visió crítica i analítica de les notícies que ens arriben encara que siguin de 'temes científics' i des de revistes científiques.
Enric Herrero i Joan FiblaTITULARS
:
Davant l'enorme allau d'informació científica sobre la COVID-19 i el SARS-CoV-2 cal fer una anàlisi crítica sobre la metodologia utilitzada en els estudis i la consistència de les conclusions dels estudisAmb
els pocs mesos que fa que ens trobem en mig de la 'voràgine' d'informació científica sobre la COVID-19, ja hi ha diversos exemples de mala utilització d'aquesta informació per generar notícies falses